Hola gent, avui cronica i tot seguit fotos!!! Una sel.leccio curiosa que en estos moments esta fent el camarada Aure.

Avui teniem la darrera etapa, la que ens havia de portar de Nin Binh fins Hanoi, uns 100km de res, ja sabeu que aixo per a nosaltrs son minucies, jejeeje. Patiem una miqueta pel temps al nord, si ens plouria, etc. Pero res d aixo una calor i un “Javier Solana” de por (humor de viatge). Avui la veritat no podem contar grans epopeies ni grans paisatges pel que fa a la ruta, ja tenim prou en haver arribat sencers. La carretera que porta a Hanoi te un transit descomunal, en alguns trams no es troba en bon estat i els vietnamites… Be els vietnamites tenen moltes virtuts pero la conduccio no es una d elles. Les hem vist de tots els colors, barbaritats al volant inenarrables que no ens detindrem a contar perque acabariem amb la cronica d avui. Val a dir unicament com a boto de mostra que la carretera, malgrat tenir un carril en cada sentit, de forma permanent tenia un tercer carril virtual. I en alguna que altra ocasio una quart carril virtual, l arcen pel qual circulavem nosaltres.

Per a futurs ciclistes en la zona donem el consell d evitar l entrada en bici a les dues grans ciutats del Vietnam, els accessos no tenen res d especial i son perillosos.

Be un cop arribats a Hanoi i quan ja desesperavem de no trobar un hotelillo que s adaptara a la nostra economia de ciclistes bruts i cotxambrosos, hem tornat a ser cacats per un motorista que ens ha oferit un hotel que s adaptava a les nostres necessitats i on a mes ens han solucionat el tour per la bahia de halong, un colp de sort.

Amb totes les gestions fetes hem eixit a passejar per el casc antic de Hanoi, una mena de macromercat asiatic amb mes encant que els de Bangkok o Saigon. Mes tard hem parat a fer-nos un kebab (bueno Aure dos) com a sopar berenar perque no hem dinat i hem begut per primera vegada la famosa cervesa vietnamita, la Bia Hoy (amb un euro et opodris pagar nou) i despres de dos rondes, amb 100 km a les cames i no massa ben menjats hem eixit una miqueta marejats i alegrets (Adela fins i tot sanglotava), un estat que la suada que hem tornat a pillar als 5 minuts (la humitat es terrible) ens ha fet desapareixer rapidament.

Ara estem aci abans de gitar-nos preguntant-nos que ens esparara dema a la bahia de Halong. Fins prompte penya una abracada.

Anuncis