Despres d arribar ahir a Ho Chi Mminh City i instalar-nos, avui era el dia de visitar aquelles coses mes turistiques que teniem al voltant. Es per aixo que s hem deixat caure pel Palau de la Independencia, antiga seu del govern titere del Vietnam del sud. Segons sembla aquest edifici que fou construit cap al segle XIX fou reestructurat i encara avui te alguns usos oficials. Segons sembla l exercit de Vietnam del nord entra amb els tancs pel Palau i fou rebut pel president del Vietnam del Sud que en una cerimonia solemne tracta de transferir-li el poder en un acte de rendicio digna. La contestacio que rebe fou: no ens pots transferir una cosa que no posseeixes, toma ja!.

Tot seguit hem fet una ruteta a peu per la catedral tb anomenada de Notre Dame, l edifici colonial que actualment es la seu del poder municipal i el tb edifici colonial que avui en dia es la seu de correus on hem fet alguna interessant adquisicio filatelica.

En acabar hem dinat en una terrasseta un sabros plat de fideus vietnamites i tot seguit ens hem dirigit al museu dels records de guerra, on hi hasvia una impressionant exposicio, sobretot fotografica, de les tropelies que els nostres campions dels drets humans iankis havien comes sobre la poblacio vietnamita, en la que no faltaven els efectes dels bombardejos, les execucions sumaries, i els tristament famosos camps de mines, gassos de napalm i el terrible agent taronja.

Aco m ha suscitat una reflexio, despres de llegir laltre dia un article sobre les campanyes de boicot de les olimpiades a Xina. No anem a descobrir ara com han tractat els successius governs xinesos a les minories existents al seu territori, una historia de negacio, repressio i en determinats moments mort. Pero com es poden alcar veus de denuncia humanitaria des d un estat que ha segut i es el mes genocida de la historia (ja li haguera agradat a Hitler fer tanta via com han fet estos), per que no es demana el boicot per a Los Angeles, Nova York o Atlanta?
En fi ja m ha eixit la vena pamfletaria, que conste que me l ha tret l exposicio. Pero passem a coses mes divertides, quan estavem en l ultim pavello del museu ha comencat a ploure d una manera exagerada i durant dos hores no ha baixat la intensitat, mentre el personal del museu tractava d evaquar els assistents en taxis, bicitaxis o moto taxis. Nosaltres hem esperat a que remitira una miqueta i hem tornat a peu, i que s hem trobat? que la ciutat per alguns trams s havia convertit en un riu, total que per salvar les sabates Aure i jo s hem descalcat (les sabates d Adela eren mes submergibles que les nostres) i hem caminat en alguns trams amb l aigua pels genolls, mentre els hidrocotxes i sobretot les hidromotos tractaven d obrir-se pas formant una aglomeracio semblant a la que cree la formula 1 a Valencia d aci unes setmanes.

Total que qaun ja estavem confiats perque arribavem al nostre carrer, on tenim l hostal, ens hem adonat de que era precisament el mes inundat de tots, fins i tot en alguns moments tenia onades i corrents i l aigua en algun rebot ens ha arribat fins a l entrecuix. Total que sabates en ma hem arribat a l hotel a tranques i barranques pero certament divertits, ens hem pegat una dutxa i ara quan acabem aci, amb les xancles tornarem a eixir al riu per buscar un lloc per sopar. A que mola? je je je  s ho hem passat com xiquets!

Anuncis