Quina tela de país. L’entrada a territori cambotjà diguem-ne que fou… impactant.

 Sobretot quan nosaltres, ingenus, no sabiem que entre Taïlandia i Cambotja hi havia un tercer país: el pas fronterer de Poipet. Ja impacta, i prou, que als dos metres de passar el border line (el segell dels visats), literalment desaparega l’asfalt. També ens va preocupar la notória manca de presència de qualsevol tipus d’autoritat respectable o de fiar i en mig d’una gentada enorme intentant fer tot tipus de negocis incomprensibles per nosaltres. En alguns moments vam pensar que estariem més segurs a Kandahar. Bé, tampoc no exagerem! Deixem-ho en que només en que no era un lloc per tres guiris amb els cascs, les ulleres i unes bicicletes que donaven un cante que sens veia a un quilómetre de distància.

 Aquests llocs, però, son molt donats a l’existència de personatges com bigotí. Un del “terreno”, o millor dit del “terrunyo” disposat a solucionar-nos la vida i que ens contractà una furgoneta per dur-nos amb les bicis fins Sisophon. El poble on haviem de dormir. Resultat final, nosaltres ens quedarem amb una primera impressió brutal de Poipet-Cambodtja; i bigotí amb els nostres 1500 baths (30 euros).

Bigotí amb altre dels seus colegues (és el de la dreta) 

Però aquest país és més que això. La jornada d`ahir va ser llarga, dura, sufrida, però també plena de satisfaccions. Sisophon a Siem Reap. 112 quilómetres per una carretera que pareix més l’obra de l’ave València-Conca que una altra cosa. Sense un sol gir. Una única línia recta i on en total no fariem més de 20 quilómetres asfaltats. Però també on ferem alguns amics i vam ser saludats per aproximadament 14.671 xiquets amb un perfecte “hello!” des de les cases de les vores i els inmensos arrossals.

El que us deia. El terraplen de l’obra de l`ave València-Conca

 Siem Reap no està malament. Ací tot gira al voltant dels temples d’Angkor. Per cert. Quina passada. Les fotos parlen per si mateixes. Els vint dolars millors invertits fins ara. Almenys per a mi. I Adela i Rafa han aguantat la meua dèria per la runa. Espectaculars els últims temples, menjats per la vegetació. Ací baix, alguna foteta.

Angkor Bat. El primer temple construit. Descomunal i dedicat a Shiva.

Només m’he quedat amb les ganes de vorer a Lara Croft.

Anuncis